La incontinència urinària és la pèrdua involuntària d'orina. Pot ser un símptoma en el curs d'una malaltia, una malaltia per si mateixa o una alteració demostrada amb l'estudi urodinàmic. Sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, però no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Segons la durada, la incontinència pot ser transitòria, si apareix durant un temps limitat, sovint vinculada a infeccions, efectes adversos de fàrmacs o restrenyiment, i es pot controlar amb tractaments senzills, o persistent, quan, havent actuat sobre les possibles causes (tractament d'infeccions, revalorització de tractaments farmacològics, modificació d'hàbits) no desapareix abans de quatre setmanes.

Normalment, la incontinència urinària apareix quan els músculs del sòl pelvià s'han debilitat, i empitjora amb l'obesitat, la multiparitat, la deficiència estrogènica o la tos crònica, entre altres factors. La incontinència també es relaciona amb l'estrenyiment i les infeccions urinàries. Existeixen altres causes d'incontinència, com ara problemes amb la pròstata i lesions neurològiques. A més, alguns medicaments també poden causar trastorns a la bufeta. Els símptomes poden variar des d'una pèrdua d'orina lleu –en tossir, esternudar, riure, fer exercici, aixecar pesos, aixecar-se del llit o d'una cadira, etc.– fins a un desig sobtat d'orinar que s'acompanya de pèrdua de quantitats d'orina abundants.

Sovint les persones afectades són reticents a expressar aquest tipus de problema per vergonya. No es viu com un símptoma sinó com una deficiència. Això dificulta el diagnòstic i el tractament. És en aquest sentit que els centres d'atenció primària cada vegada posen més èmfasi a detectar les persones que pateixen aquesta problemàtica dins els grups de risc. Cada cas és diferent i cal estudiar-lo d'una manera individualitzada. El diagnòstic es pot fer amb una exploració clínica i, a vegades, per mitjà d'una sèrie de proves diagnòstiques com ara l'anomenat estudi urodinàmic, les ecografies i les radiografies. També es té en compte la història clínica completa de la persona malalta, i es posa un interès especial en els antecedents ginecològics i obstètrics, traumàtics i en les malalties de risc per a la incontinència que hagi pogut tenir.

El tractament dependrà del tipus de trastorn de la bufeta que es tingui i de la seva causa. El tractament pot ser mèdic, quirúrgic o rehabilitador, però sobretot es basa en una sèrie de recomanacions i mesures de reeducació per ajudar a controlar la incontinència i que també serveixen com a prevenció. La mesura més efectiva contra la incontinència urinària és la prevenció en tota la població adulta.

Alguns autors suggereixen que s'hauria d'instaurar des de la pubertat, però sobretot en la dona en l'època fèrtil i en la gent gran. Enfortir la musculatura del sòl pelvià a qualsevol edat ajuda a endarrerir o a evitar l'aparició de la incontinència d'esforç, és a dir, les pèrdues d'orina que apareixen en tossir, riure o córrer. És molt recomanable per a les dones després del part. Quan les recomanacions i exercicis no tenen cap efecte o el deteriorament cognitiu és important, s'ha de recórrer a mesures pal·liatives com ara els bolquers o els sondatges.