Una plantilla insuficient i poc especialitzada llastra al sistema sanitari - Espanya necessita 150.000 professionals per a complir els estàndards. Article de J. Prades i E.G. Sevillano, 16/07/2009. El País.
Tots els dies igual. Natalia arribava a la clínica privada de Barcelona cinc minuts abans que comencés el seu torn. I preguntava: On em toca avui? La supervisora l’enviava un dia a la planta d'oncologia, l’altre a trauma, al següent a pediatria, o a medicina interna, cirurgia, la UCI, a maternitat... "Si estàs sempre en la mateixa planta coneixes als teus pacients i el que els passa. Jo començava de zero gairebé cada dia".
Fa dues setmanes a Natalia, de 23 anys i amb un postgrau de quiròfan, li van oferir un contracte d'un mes en un gran hospital públic. Els dos primers dies, encara sense signar gens, la seva tasca consistia en "mirar i aprendre". I això va fer en una operació d’urologia. Ja al quiròfan, amb tot el personal preparat, va veure que una de les infermeres no s'aclaria. No coneixia els noms dels instruments. Va començar a apurar-se. "El cirurgià, molt educadament, va demanar per favor que la substituís altra infermera. Va dir que entenia que calia aprendre, però no en aquesta operació". La noia només duia una setmana en el treball.
La rotació incessant, que en ocasions extremes converteix en apagafogs als infermers -una professió de gran majoria femenina-, impedeix que assenteixen els coneixements adquirits amb la pràctica. Però no és l'únic lament dels sindicats i col·legis professionals. L'escassesa de la plantilla i la falta de regulació de les especialitats dibuixen un panorama ombriu de la professió. "Si a més li afegim la paraula vacances, el còctel resulta explosiu", assegura una infermera d'un dels nous hospitals de la perifèria de Madrid que prefereix no donar el seu nom.
Va ser en aquesta desgraciada combinació el context on es va produir l'error mortal de la infermera del Gregorio Marañón en l'alimentació del nadó Ryan? Es pot deixar sola a una noia en el seu primer dia de treball en un departament tan delicat com el de neonats? Rafael Lletget, infermer i director del gabinet d'estudis del Consejo General de Enfermería (CGE), respon amb un rotund no. "Havia d'haver estat amb ella algú que supervisés, almenys en les primeres jornades". Els sindicats, les associacions i els col·legis professionals apunten a més a l'escassesa d'infermers com un dels problemes de fons.
El president del Consejo General de Enfermería, Máximo González Jurado, assegura que Espanya necessita 150.000 noves places, per a atendre adequadament als pacients i situar a Espanya en la mitjana europea. Basa les seves estimacions en els estudis dels col·legis provincials i les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut. Actualment exerceixen a Espanya 237.000 infermeres.
El Ministeri de Sanitat no va voler ahir valorar aquesta estimació. Un portaveu va comentar que el passat mes de juny el ministeri va demanar a les conselleries de les comunitats autònomes que estudiessin les seves necessitats i comuniquessin els resultats. Sanitat tampoc creu que la mitjana europea sigui aplicable per a Espanya sense contemplar certes cauteles. Per exemple, que l'esperança de vida és la major del món darrere de Japó. Aquest fet requeriria una plantilla d'infermeria major que la mitjana europea.
Segons les dades de la OMS, a la UE es comptabilitzen un total de 1.621.903 metges i 3.965.327 infermeres per a atendre a una població propera als 500 milions d'habitants. La OMS considera que una bona assistència requereix com a mínim la xifra mitja de la UE: 808 infermers per cada 100.000 habitants.
A Espanya hi ha comunitats que fins i tot la sobrepassen, com Navarra, amb 900. Altres s'acosten, com Cantàbria. Murcia, en canvi, registra el menor índex de professionals, amb només 348 infermeres per cada 100.000 habitants. Un recent informe de l'Organització Col·legial d'Infermeria, titulat Compromís amb la immigració, destaca que a aquestes manques estructurals cal afegir l'arribada a Espanya de 4,5 milions d'immigrants en els últims anys, un al·luvió de possibles pacients sanitaris que no ha anat acompanyat de l'augment en la convocatòria de noves places. La necessitat de personal d'infermeria ha actuat en aquest cas com un eficaç efecte crida.
Segons dades de 2008 del Consell General d'Infermeria, s’hi troben treballant a Espanya 11.838 professionals estrangeres amb títol homologat, la majoria procedents d'Argentina, Veneçuela, Colòmbia i Romania. Però el gabinet d'estudis del CGA ha fet els seus propis càlculs i eleva la xifra a 15.000, al incloure també a les què estan pendents d'homologació i realitzen labors d'auxiliars, la gran majoria en el sector privat. Madrid i Catalunya són les comunitats en les quals s'estableix el 80% d'elles.
Infermeria és una de les poques professions on la migració es dóna en els dos sentits i gairebé en igual proporció. Arriben infermeres de fora, però emigren també moltes espanyoles. Segons dades del sindicat d'infermeria majoritari, Satse, ja hi ha més de 10.000 infermers espanyols exercint fora, en països com el Regne Unit i Portugal. La fugida de professionals es va iniciar fa gairebé una dècada i encara no s'ha detingut. Els professionals espanyols no troben més que avantatges fora: es reconeix i aprecia més el seu treball, els ofereixen sous més elevats i contractes estables i tenen més protagonisme en l'assistència.
La sanitat pública i la privada, tan diferents en alguns aspectes, comparteixen d’altres. Com la falta d'especialització de les infermeres. Res obliga a un hospital a distribuir al personal en funció de la seva experiència. Un reial decret, de 2005, establix set especialitats infermeres, però encara no s'ha desenvolupat. Només ho estan dues, que ja conten amb oferta de places: obstetrícia i ginecologia (matrones) i salut mental. La resta, infermeria geriàtrica, infermeria del treball, infermeria de cures mèdic-quirúrgics, infermeria familiar i comunitària, i infermeria pediàtrica, encara dormen el somni dels tot justs cinc anys després.
"El procés de desenvolupament d'una especialitat no és fàcil", assegura un portaveu del Ministeri de Sanitat, "depèn de molts factors i agents". S'han de crear les comissions de cada especialitat amb representants de les societats científiques i professionals, que aquestes comissions desenvolupin els programes formatius corresponents, que s'acreditin unitats docents on formar als futurs especialistes i que les comunitats ofereixin places en els seus hospitals per a formar a infermers, explica Sanitat. Encara caldrà esperar més. La previsió del ministeri és que hagi infermers de totes les especialitats en l'any 2011.